Miquel Brunet
Manacor, 1919 – 2007
Sense títol
Oli sobre fusta
45 x 37 cm
Natura morta de pinzellada densa, molt ràpida, que capta el moment i la quotidianitat. El resultat és una obra càlida, serena i intimista. Aquesta obra es pot incloure en el període entre 1965 i 1975, la seva segona etapa, caracteritzada per unes pintures més figuratives, de caràcter rural (camins, arbres d’un paisatge pla, llaurats…) en jocs de colors molt amplis i contrastats, en una estreta gamma de colors ocres, verds, caldera i grisos.
SABER MÉS
Miquel Brunet, sastre de professió, es dedicà a la pintura plenament a partir de 1949. Durant alguns mesos, estant a Barcelona, va assistir a l’Acadèmia de Dibuix de Ricard Tàrrega, el qual havia estat deixeble de Joaquim Mir. Als inicis, experimentà amb tota classe de materials i tècniques i aconseguí un domini notable del llapis, del plomí, del carbonet, de la canya i de l’aquarel·la. Treballà el gènere del paisatge urbà —en especial, carrers i vistes de Manacor— i rural del Pla de Mallorca, la figura humana i les natures mortes. Al llarg de la seva trajectòria mantingué una continuïtat estilística caracteritzada per la sobrietat dels paisatges, els gust per la simplicitat, la senzillesa dels volums amb una certa tendència cap a la geometrització, els ritmes lineals i la riquesa de matisos (Ros, 2002, 24). Enfront del colorisme de les aquarel·les, als olis desplegà una gamma cromàtica abundant en marrons, ocres, grisos i verds.
En paral·lel a la temàtica de tipus popular, conreà una pintura molt propera al realisme màgic, amb elements de la pintura italiana de caire clàssic com els cavalls i els àngels (Brunet, 1985, s/p) amb formes voluptuoses i oníriques. Amb una primera exposició individual el 1951 a la Caixa de Pensions de Manacor, Brunet ja es va convertir aleshores en el pintor de la terra, de la quotidianitat de l’interior de Mallorca, i va crear un lèxic d’una modernitat sorprenent (Ros, 2000, 25).
Miquel Brunet va ser un artista particular, que seguí els seus propis ritmes i cicles, que treballà els temes que havia elegit i que exercí la llibertat creadora i hi milità. Els crítics han valorat la qualitat de la seva obra i, també, l’han considerat figura de referència en l’enriquiment artístic, per la transgressió, volguda, de l’ortodòxia estètica i ètica que dominà bona part del segle XX.
El primer reconeixement a la seva carrera fou el premi Miquel Banús en el I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, el 1970. El 1984 li fou concedit el Premi de Pintura Ciutat de Palma (GEPEB, 1996, vol. 1, 311), i el 2003, el premi Ramon Llull atorgat pel Govern balear. El 2019 se celebrà l’exposició Brunet inèdit, promoguda pel Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor.
miquelbrunet.org
Sense títol
Tècnica mixta sobre paper
21 x 17 cm
SABER MÉS
Miquel Brunet, sastre de professió, es dedicà a la pintura plenament a partir de 1949. Durant alguns mesos, estant a Barcelona, va assistir a l’Acadèmia de Dibuix de Ricard Tàrrega, el qual havia estat deixeble de Joaquim Mir. Als inicis, experimentà amb tota classe de materials i tècniques i aconseguí un domini notable del llapis, del plomí, del carbonet, de la canya i de l’aquarel·la. Treballà el gènere del paisatge urbà —en especial, carrers i vistes de Manacor— i rural del Pla de Mallorca, la figura humana i les natures mortes. Al llarg de la seva trajectòria mantingué una continuïtat estilística caracteritzada per la sobrietat dels paisatges, els gust per la simplicitat, la senzillesa dels volums amb una certa tendència cap a la geometrització, els ritmes lineals i la riquesa de matisos (Ros, 2002, 24). Enfront del colorisme de les aquarel·les, als olis desplegà una gamma cromàtica abundant en marrons, ocres, grisos i verds.
En paral·lel a la temàtica de tipus popular, conreà una pintura molt propera al realisme màgic, amb elements de la pintura italiana de caire clàssic com els cavalls i els àngels (Brunet, 1985, s/p) amb formes voluptuoses i oníriques. Amb una primera exposició individual el 1951 a la Caixa de Pensions de Manacor, Brunet ja es va convertir aleshores en el pintor de la terra, de la quotidianitat de l’interior de Mallorca, i va crear un lèxic d’una modernitat sorprenent (Ros, 2000, 25).
Miquel Brunet va ser un artista particular, que seguí els seus propis ritmes i cicles, que treballà els temes que havia elegit i que exercí la llibertat creadora i hi milità. Els crítics han valorat la qualitat de la seva obra i, també, l’han considerat figura de referència en l’enriquiment artístic, per la transgressió, volguda, de l’ortodòxia estètica i ètica que dominà bona part del segle XX.
El primer reconeixement a la seva carrera fou el premi Miquel Banús en el I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, el 1970. El 1984 li fou concedit el Premi de Pintura Ciutat de Palma (GEPEB, 1996, vol. 1, 311), i el 2003, el premi Ramon Llull atorgat pel Govern balear. El 2019 se celebrà l’exposició Brunet inèdit, promoguda pel Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor.
miquelbrunet.org
Sense títol
Tècnica mixta sobre paper
21 x 17 cm
SABER MÉS
Miquel Brunet, sastre de professió, es dedicà a la pintura plenament a partir de 1949. Durant alguns mesos, estant a Barcelona, va assistir a l’Acadèmia de Dibuix de Ricard Tàrrega, el qual havia estat deixeble de Joaquim Mir. Als inicis, experimentà amb tota classe de materials i tècniques i aconseguí un domini notable del llapis, del plomí, del carbonet, de la canya i de l’aquarel·la. Treballà el gènere del paisatge urbà —en especial, carrers i vistes de Manacor— i rural del Pla de Mallorca, la figura humana i les natures mortes. Al llarg de la seva trajectòria mantingué una continuïtat estilística caracteritzada per la sobrietat dels paisatges, els gust per la simplicitat, la senzillesa dels volums amb una certa tendència cap a la geometrització, els ritmes lineals i la riquesa de matisos (Ros, 2002, 24). Enfront del colorisme de les aquarel·les, als olis desplegà una gamma cromàtica abundant en marrons, ocres, grisos i verds.
En paral·lel a la temàtica de tipus popular, conreà una pintura molt propera al realisme màgic, amb elements de la pintura italiana de caire clàssic com els cavalls i els àngels (Brunet, 1985, s/p) amb formes voluptuoses i oníriques. Amb una primera exposició individual el 1951 a la Caixa de Pensions de Manacor, Brunet ja es va convertir aleshores en el pintor de la terra, de la quotidianitat de l’interior de Mallorca, i va crear un lèxic d’una modernitat sorprenent (Ros, 2000, 25).
Miquel Brunet va ser un artista particular, que seguí els seus propis ritmes i cicles, que treballà els temes que havia elegit i que exercí la llibertat creadora i hi milità. Els crítics han valorat la qualitat de la seva obra i, també, l’han considerat figura de referència en l’enriquiment artístic, per la transgressió, volguda, de l’ortodòxia estètica i ètica que dominà bona part del segle XX.
El primer reconeixement a la seva carrera fou el premi Miquel Banús en el I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, el 1970. El 1984 li fou concedit el Premi de Pintura Ciutat de Palma (GEPEB, 1996, vol. 1, 311), i el 2003, el premi Ramon Llull atorgat pel Govern balear. El 2019 se celebrà l’exposició Brunet inèdit, promoguda pel Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor.
miquelbrunet.org
Sense títol
Tècnica mixta sobre paper
21 x 17 cm
SABER MÉS
Miquel Brunet, sastre de professió, es dedicà a la pintura plenament a partir de 1949. Durant alguns mesos, estant a Barcelona, va assistir a l’Acadèmia de Dibuix de Ricard Tàrrega, el qual havia estat deixeble de Joaquim Mir. Als inicis, experimentà amb tota classe de materials i tècniques i aconseguí un domini notable del llapis, del plomí, del carbonet, de la canya i de l’aquarel·la. Treballà el gènere del paisatge urbà —en especial, carrers i vistes de Manacor— i rural del Pla de Mallorca, la figura humana i les natures mortes. Al llarg de la seva trajectòria mantingué una continuïtat estilística caracteritzada per la sobrietat dels paisatges, els gust per la simplicitat, la senzillesa dels volums amb una certa tendència cap a la geometrització, els ritmes lineals i la riquesa de matisos (Ros, 2002, 24). Enfront del colorisme de les aquarel·les, als olis desplegà una gamma cromàtica abundant en marrons, ocres, grisos i verds.
En paral·lel a la temàtica de tipus popular, conreà una pintura molt propera al realisme màgic, amb elements de la pintura italiana de caire clàssic com els cavalls i els àngels (Brunet, 1985, s/p) amb formes voluptuoses i oníriques. Amb una primera exposició individual el 1951 a la Caixa de Pensions de Manacor, Brunet ja es va convertir aleshores en el pintor de la terra, de la quotidianitat de l’interior de Mallorca, i va crear un lèxic d’una modernitat sorprenent (Ros, 2000, 25).
Miquel Brunet va ser un artista particular, que seguí els seus propis ritmes i cicles, que treballà els temes que havia elegit i que exercí la llibertat creadora i hi milità. Els crítics han valorat la qualitat de la seva obra i, també, l’han considerat figura de referència en l’enriquiment artístic, per la transgressió, volguda, de l’ortodòxia estètica i ètica que dominà bona part del segle XX.
El primer reconeixement a la seva carrera fou el premi Miquel Banús en el I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, el 1970. El 1984 li fou concedit el Premi de Pintura Ciutat de Palma (GEPEB, 1996, vol. 1, 311), i el 2003, el premi Ramon Llull atorgat pel Govern balear. El 2019 se celebrà l’exposició Brunet inèdit, promoguda pel Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Manacor.
miquelbrunet.org
