Miguel Ángel Campano
Madrid, 1948 – 2018
Paisatge construït a partir d’una superposició de plans seqüenciada i estratificada, amb una reduïda gamma de colors foscs. Els registres de colors marrons, negres i grisos, sobre franges blanques, evoquen els sementers del camp mallorquí; espais de geometries irregulars, cultivats, erms o plantats d’arbres. A la part superior dreta del quadre, un individu transita entre els sementers, abillat amb una espècie d’armadura grisa que només li deixa part de la cara vista.
Al registre inferior es llegeix la inscripció «SA CANOVA CONTRA RAVENA», que explica l’obra. Es tracta de l’eslògan de la campanya popular, encapçalada pel GOB i a la qual també se sumà la UIB, que s’inicià a final dels vuitanta per paralitzar el projecte d’urbanització de la finca de sa Canova (Artà) promogut per l’empresa Ravenna. Aquesta obra, pertanyent al fons artístic de la UIB, juntament amb la d’altres artistes com Miquel Barceló, Antoni Tàpies o Javier Mariscal, es reproduí en cartell per recaptar fons a través de la venda de les reproduccions (Lliteras Reche; Vergoñós Pascual, 2007, 2-3). Actualment, la platja i la zona dunar de sa Canova són ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès) i estan protegides per la Llei d’espais naturals. També varen ser declarades Lloc d’Interès Comunitari (LIC). Això impossibilita la urbanització d’aquest indret d’alt valor ecològic i paisatgístic.
SABER MÉS
Campano fou un dels artistes que cap a final de la dècada de 1970 varen rompre la frontera entre la pintura abstracta i la pintura figurativa en l’art contemporani espanyol (Bonet, 1991, 50). En l’obra de la Universitat es pot distingir l’herència que Campano va rebre de diversos artistes plàstics: la pinzellada ràpida i basta, amb alguns regalims de pintura, recorda l’energia de Pollock, Cy Twombly o Kline, mentre que la construcció facetada del paisatge amb arbres monolítics i monocroms és fruit dels referents en què recolza l’obra de Campano en la intensa investigació de la pintura en la construcció de l’espai, des de Cezanne al cubisme.
Format en Arquitectura i en Belles Arts a les universitats de Madrid i València, els interessos artístics de Campano són prou diversos, però sempre es mouen dins la contemporaneïtat i l’avantguarda. Al llarg de la dècada de 1970, a París estant, s’amara de neoexpressionisme, practica l’abstracció, passa a l’abstracció geomètrica i es decanta finalment per l’abstracció més gestual. Al mateix temps, quedà fascinat per Cezanne, de qui també prengué el gust pel paisatgisme. El 1980 s’estableix a Mallorca, i llavors es produeix un nou gir temàtic i estilístic: dedica part de la seva producció a la creació de paisatges —essencialment, versions de la vall de Sóller— i hi introdueix una línia més naturalista. L’estiu de 1987 dedicà a aquest gènere moltes de les obres produïdes al seu taller de Fornalutx (Ninyerola, 1988, s/p).
Cap a 1992, amb les teles de gran format, les obres assolien una depuració formal fins a l’extrem que els personatges i el paisatge acabaven reduïts a traços o taques, i la paleta de colors es reduí a blancs i negres (Olmo, 1997, 9-10). Un any després, ja se centrà en les potencialitats plàstiques que li oferia la pintura només conservant de les obres anteriors l’estructura geomètrica, tècnica que donà com a resultat uns quadres de ràpida execució però d’una sàvia preparació de l’acabat (Olmo, 1993, s/p). Sense deixar de sorprendre els espectadors, en les darreres sèries, Campano detonà el seu pensament pictòric lluny de discursos retòrics amb l’explosió de policromies i de la pinzellada (Queralt, 2004, s/p).
Poc després de la seva mort, el 6 de novembre de 2019, el Museo Reina Sofía de Madrid inaugurà una exposició retrospectiva de l’artista titulada D’après (‘I després’), un títol que caracteritza la trajectòria d’un artista en constant transformació plàstica farcida de recursos, al marge de paràmetres estilístics i que requereix un «i després» per estudiar-la. La mostra també deixa patent la presència de constants en la seva obra: les vibracions emocionals acompanyades d’un culte analític del llenguatge pictòric. (museoreinasofia.es. D’après)
