Mariano Mayol
Palma, 1965
Sense títol
1990
Acrílic i carbó damunt tela
190 x 245 cm
Pintura de gran format realitzada a partir de tonalitats cromàtiques de sienes i terres, que deixa nua una part de la tela com a recurs expressiu. La depuració compositiva gairebé no en deixa entreveure la temàtica. Es tracta d’una iconografia inspirada en Sóller.
A la imatge central apareix representat el puig Major, mentre que l’arc de la dreta és l’emblemàtic túnel. La cadena de quadrats que travessen el llenç simbolitzaria el tren de Sóller. La cadena del símbol geomètric del quadrat fou una constant de les seves obres de final dels anys vuitanta i principi dels noranta, sempre amb significats diferents i molt diversos.
A Mayol, el quadrat li serveix com a element gairebé metafísic: forma i idea alhora. Com a detall per tenir en compte cal dir que aquesta obra és l’única de Mayol que representa aquesta temàtica concreta. L’obra fou exposada al Cercle de Belles Arts del Casal Balaguer el 1990.
SABER MÉS
La trajectòria de Mariano Mayol Pizà ha fluctuat entre la representació figurativa i l’abstracció. Ja cap als anys 1989-1990 introduí un sentit enigmàtic en les seves obres a través de la simplicitat geomètrica de les esferes evocant l’infinit, així com un desig d’ordenació constant, accentuant un sentit simbòlic desxifrable tant des d’un punt de vista sensorial com intel·lectual (Sarriegui, 1990, s/p).
Els efectes plàstics d’aquestes obres ja demostren un domini sòlid de la pintura, quelcom intrínsec en la seva manera de treballar el fons com a motiu principal. Efectes vaporosos, desgastats, sedimentats o oxidats són, en moltes ocasions, el segell que ha sobreviscut al llarg de les diverses sèries de quadres que han fet evolucionar la seva obra.
Els anys posteriors va introduir en les seves obres la força expressiva del negre; espais obscurs geomètricament limitats, i alhora generadors. Territoris o buits, que en qualsevol cas es complementen amb blancs romputs amb efectes de textures i signes (Castaño, 1991, s/p).
Els efectes plàstics d’aquestes obres ja demostren un domini sòlid de la pintura, quelcom intrínsec en la seva manera de treballar el fons com a motiu principal. Efectes vaporosos, desgastats, sedimentats o oxidats són, en moltes ocasions, el segell que ha sobreviscut al llarg de les diverses sèries de quadres que han fet evolucionar la seva obra. Els principals signes constants de les obres són les línies, claus, la compartimentació de l’espai pictòric en plans, punts, cercles… (Ribal, 1998, 11-12).
Emanen un cert estadi d’espiritualitat a través de les construccions matemàtiques, la dualitat entre elements, la ingravidesa de les figures, així com pel sentit misteriós d’un no-lloc representat. Quelcom que potser s’assembla més a un estat intel·lectual que a una referència tangible, fora de paràmetres racionals (Brotons, 2000b, 7-8).
Entre els seus reconeixements cal destacar el Premi Ciutat de Palma de l’any 1986 i el Premi Mostra d’Art Jove de l’any 1988, així com la participació en diverses ocasions a la Fira ARCO de Madrid. Recentment, ha estat partícip del projecte Mata Ombres (2017-2018), de la Fundació Vicenç Ferrer.
Sense títol
1997-1998
30 x 50 cm
Litografia offset, 30/50
Obra de composició simètrica i axial, a partir de dues parts verticals, diferenciades pel color de fons, i quatre motius superposats i alineats, dos en cada eix. Són objectes de formes allargassades, que evoquen artefactes del passat, com l’àmfora i la gerra de boca estreta.
L’evocació del passat es fa des d’una perspectiva arqueològica, la qual, a més dels objectes, és emfatitzada per la tècnica de representació escollida per l’artista: la del dibuix arqueològic, que permet veure tots els aspectes materials de l’objecte, la morfologia interna i externa, els atributs, textures i acabats. Mayol en fa un ús expressiu, perquè aquí no interessa tant l’observació global de la peça sinó les suggestions que deriven de la forma, de la matèria i de l’espai i el buit que genera.
SABER MÉS
La trajectòria de Mariano Mayol Pizà ha fluctuat entre la representació figurativa i l’abstracció. Ja cap als anys 1989-1990 introduí un sentit enigmàtic en les seves obres a través de la simplicitat geomètrica de les esferes evocant l’infinit, així com un desig d’ordenació constant, accentuant un sentit simbòlic desxifrable tant des d’un punt de vista sensorial com intel·lectual (Sarriegui, 1990, s/p). Els efectes plàstics d’aquestes obres ja demostren un domini sòlid de la pintura, quelcom intrínsec en la seva manera de treballar el fons com a motiu principal. Efectes vaporosos, desgastats, sedimentats o oxidats són, en moltes ocasions, el segell que ha sobreviscut al llarg de les diverses sèries de quadres que han fet evolucionar la seva obra.
Els anys posteriors va introduir en les seves creacions la força expressiva del negre; espais obscurs geomètricament limitats i alhora generadors. Territoris o buits, que, en qualsevol cas, es complementen amb blancs romputs amb efectes de textures i signes (Castaño, 1991, s/p).
Les obres que aquí comentam s’inscriuen en el corrent estilístic que seguí el pintor durant els anys 1997 i 1998, i foren protagonistes de l’exposició monogràfica de l’autor al Casal Solleric (1998). Els mateixos motius es repeteixen en moltes pintures d’aquesta època, en les quals aconsegueix un equilibri metafísic i matemàtic. En la mateixa línia, els principals signes constants de les obres són les línies, clau, la compartimentació de l’espai pictòric en plans, punts, cercles… (Ribal, 1998, 11-12).
Emanen un cert estadi d’espiritualitat a través de les construccions matemàtiques, la dualitat entre elements, la ingravidesa de les figures, així com pel sentit misteriós d’un no-lloc representat. Quelcom que potser s’assembla més a un estat intel·lectual que a una referència tangible, fora de paràmetres racionals (Brotons, 2000b, 7-8).
Des dels inicis, Mariano Mayol ha demostrat un fort compromís amb la ciutat de Palma. És precisament al nucli antic de la ciutat on resideix i pinta a les altures del seu taller; d’aquí el gust per l’urbanisme local, pels colors grisos de les teulades, per textures orgàniques de la ciutat, fins i tot per l’experimentació iconogràfica de Palma amb mapes i la imatge de Sant Sebastià (Brotons, 2000b, 7-8). Les seves darreres pintures evoquen el mar i el fons marí a través de les cartes nàutiques de Mallorca on la serra de Tramuntana és protagonista, sense abandonar les composicions blaves de formes geomètriques.
Entre els reconeixements que ha rebut cal destacar el Premi Ciutat de Palma, l’any 1986, i el Premi Mostra d’Art Jove, l’any 1988. Ha participat a la fira ARCO en diverses ocasions. Més recentment, s’ha involucrat en el projecte Mata Ombres (2017-2018) de la Fundació Vicent Ferrer.
