Francesca Martí
Sóller, 1957
Tenim davant una obra construïda amb plans de colors terrosos sobre fons blau que articulen una estructura central de tubs i barres escapçades, amb forts contrasts lumínics i perspectives entrecreuades.
Pel que fa a la temàtica, l’autora assegura que bona part de la seva producció s’ha vist marcada per l’observació de la naturalesa en procés de vida i mort, motiu pel qual podem pensar que es tracta d’una acumulació de residus metàl·lics, rovellats i destruïts.
En la mateixa línia i en altres obres, Martí prestà atenció als efectes destructius i alhora purificadors que té un dels fenòmens naturals més bàsics: el foc (Martí, 1995, s/p). Si més no, ens trobam davant un art que es fixa en allò insignificant o superflu, com ho és el motiu de les seves conegudes fotografies d’una mosca lluitant per sobreviure dins pintura, que considerà digne d’immortalitzar.
SABER MÉS
I és que, salvant les distàncies, continua el camí d’una tradició artística que beu d’allò banal o quotidià, des del trencadís de Gaudí a la producció de Tàpies (Borràs, 2000b, s/p), quelcom que ha obert en l’artista una actitud liberalitzadora tapada pel sedàs de la ignorància convencional.
Més recentment, la inspiració en el curs de la natura i la manera en què això li ha permès ampliar el camp de visibilitat i les experiències, també fou el germen de l’obra de videoart Tears o la instal·lació Echoes, a través de les quals ens parla sobre la introspecció personal a partir de la relació amb les forces del medi (Romero, 2008, 22).
Com veiem, Francesca Martí és una artista multidisciplinària que se serveix de qualsevol tècnica per copsar la seva línia de treball.
Des dels anys noranta, les seves obres s’han exposat en fires internacionals com Arco, Art Cologne i la Biennal del Caire, amb l’exposició Soul (2007), així com en exposicions individuals en centres de prestigi reconegut.
francescamarti.com
