Joan Ruitort
Palma, 1953 – 1992
Abstracció matèrica de format horitzontal de grans dimensions a partir d’una diagonal de blancs i grisos sobre fons obscur que fragmenta tota la composició en dos triangles quasi equilàters.
L’obra confereix a l’espectador una sensació volàtil a partir de l’escena, la qual no permet identificar-ne el motiu. A més, no necessita pràcticament emprar el color per crear profunditat. Ens trobam davant una obra de maduresa: la voluntat atmosfèrica i integradora de l’objecte inserit en un espai irreal, la construcció d’una obra densa i la recerca de la levitat i ingravidesa.
L’obra enllaça a la perfecció amb altres pintures i dibuixos fets al llarg de la seva carrera artística on s’observen formes arborescents, ramificacions o nervis, que reflecteixen la vibració d’un món estàtic però en constant canvi. Tanmateix, tot i les particularitats estètiques del Riutort més característic, l’any de l’obra coincideix amb la seva primera etapa expositiva (1984-1986) (Sarriegui, 1995, 15).
SABER MÉS
L’obra de Joan Riutort es troba clarament inserida en el corrent avantguardista i és molt pròxima al simbolisme. L’objectiu de l’artista, però, és defugir qualsevol classificació mimètica en l’art i que sigui la persona que observa qui n’extregui la seva lectura pròpia.
La matèria que apareix en els seus quadres no està vista des de fora, on tot s’esbossa i perd consistència, sinó que és el resultat d’una actitud contemplativa en què es desfà en grumolls de matèria i color, boires i blocs, que tendeixen a confondre’s amb el fons. Les formes concretes no sembla que constitueixin quelcom conegut, sinó que es tracta d’una troballa, una creació (Corredor, 1988, s/p).
Riutort assoleix en les seves obres un univers ric en suggeriments gràcies a la màxima simplificació de les formes i motius. Exposà per primera vegada individualment a la Galeria Joaquim Mir de Palma (1984), i també a El Almacén de Lanzarote (1986) i a la Sala Pelaires (1988) (Sarriegui, 1990, 234).
