Joan Costa

Obra de format vertical amb taques aiguades de color blau que brollen des de la meitat baixa del quadre en sentit ascendent. L’efecte de la tinta diluïda fa que el color blau creï diverses zones de color més o menys saturades que, contrastades amb unes petites reserves rodones del color blanc pur del fons i les formes sinuoses de les taques, simulen l’efecte transparent, escumós i cromàtic de l’aigua en moviment.

Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Carrara (Itàlia), Joan Costa adquirí un excel·lent domini tècnic com a escultor.

Al començament, treballà fascinat per la geometria i el sentit místic de les construccions megalítiques (Gomis, 1999, 10). A partir dels anys vuitanta passà a formats reduïts, investigant la ingravidesa i materials febles (Borràs, 2009, 10). Cap a la segona meitat dels anys noranta recuperà el colossalisme, però sense abandonar la subtilesa, amb obres que pretenen parlar sobre el dret a la vida (Gomis, 1999, 12-13).

Obra de format quadrangular de petites dimensions de composició simple: una pinzellada negra corbada de pinzell de coa de peix. El començament és net i amb pintura abundant, seguit d’un final de pintura arrossegada i escassa. Un traç fi amb pintura de cera vermella remarca el costat interior de la pinzellada amb el mateix efecte degradat. L’obra està signada a llapis a la part inferior dreta.

Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Carrara (Itàlia), Joan Costa adquirí un excel·lent domini tècnic com a escultor. Al començament, treballà fascinat per la geometria i la mística de les construccions megalítiques, que el portà a investigar la potencialitat de la geometria i el seu sentit místic a través del foc i descontextualitzant les peces (Gomis, 1999, 10). A partir dels anys vuitanta passà a formats reduïts, investigant la ingravidesa amb mòbils fets de materials lleugers que generen efectes de llums i ombres i atmosferes de soledat, misteri i silenci (Borràs, 2009, 10).

Cap a la segona meitat dels anys noranta, recuperà el colossalisme dels inicis sense abandonar la subtilesa més recent, que derivà en grans monòlits amb incisions. Aquesta quimera el portà a transcendir la forma en un sentit conceptual, transmès a través d’un reduccionisme formal: grans escultures de plans corbs interromputs, amb tensions, desequilibris…, que pretenen parlar sobre el dret a la vida (Gomis, 1999, 12-13). Si més no, la mateixa puresa, expressivitat i unitat es pot percebre a la petita pintura que ens ocupa, fins a tal punt que hi podem distingir el mateix sentit conceptual que ens planteja Costa a l’obra «Vot per l’abolició de la pena de mort al món», en aquest cas a través de la degradació de la pinzellada amb el suport contrastat amb la solidesa del traç rogenc a sobre.