Josep Palau i Fabre és un referent en la literatura catalana dels darrers temps. De petit es crià en un ambient amb afinitat per l’art, ja que el seu pare era el pintor i col·leccionista Josep Palau i Oller. Ja a Barcelona, s’agrupà amb un col·lectiu de catalanistes que organitzaren les sessions dels Amics de la Poesia, entre els quals es trobava Salvador Espriu, i més tard fundaren il·legalment els Estudis Universitaris Catalans.
L’any 1945 anà a París, on conegué personalitats rellevants com Picasso i Artaud. Així, acostà la cultura catalana als corrents artístics més importants del moment i prengué la decisió de dur a terme una dinamització clandestina de la literatura catalana en plena dictadura (Senkreu, 2008, 1-2).
A part de ser un estudiós de la pintura, Palau destaca com a poeta, autor dramàtic, contista i assagista. A inicis dels anys quaranta començà a editar poemes, molts dels quals es recollirien posteriorment a Poemes de l’Alquimista (1952). De la producció teatral cal destacar diferents obres que formen el cicle de Don Joan (anys cinquanta), en què el protagonista es rebel·la contra la societat puritana i repressora en què viu. Obres posteriors són Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971) i Avui Romeo i Julieta (1986), entre altres (www.fundaciopalau.cat).
L’any 1997 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura; el 1999, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; el 2000 li concediren la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i l’any 2004 fou nomenat doctor honoris causa pel Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears, motiu pel qual l’artista feu donació d’aquesta obra a la casa (www.uib.cat, Curriculum vitae de Josep Palau i Fabre).