Pep Canyelles
Palma, 1949
Sense títol
1984
Oli sobre tela
113 x 145 cm
Abstracció neofigurativa de figures i motius allargassats, superposats i amb perfils remarcats. La pinzellada és dinàmica, i el color omple tots els cossos, en una autèntica saturació de gests i signes que transmeten un estat de vibració de la línia. Quant al color, són taques intenses de tons càlids, vermells i grocs, que acompanyen en menor mesura la fredor del blau, juntament amb alguns perfils d’un negre intens.
L’obra pertany al període pròpiament pictòric de Canyelles, que ocupa quasi tota la dècada de 1980. Posteriorment, es decidirà per l’escultura (Palou; Reus, 2000, 17).
SABER MÉS
La irrupció de Pep Canyelles en el món artístic es produeix a través de la participació a Criada 74 (1974-1977), un grup artístic de fort component crític, en especial del sistema i la política cultural de Mallorca. Va fer les seves primeres exposicions juntament amb altres artistes integrants del grup, com Jaume Pinya i Horacio Sapere. De formació bàsicament autodidacta, Canyelles fou hereu d’una tradició artesanal familiar a la qual va afegir un alè potent de creativitat, immergint-se en tots els corrents nascuts els darrers trenta anys. Un tret característic de la seva personalitat és la passió per l’ofici i la feina (García, 1986, s/p). A més de l’escultura i la pintura, ha treballat disciplines com la poesia visual o l’escenografia (Palou; Reus, 2000, 78).
Canyelles és també un artista prolífic, tal com s’infereix de la continuïtat de mostres individuals que ha protagonitzat, sense oblidar la participació en exposicions col·lectives. En suma, des dels anys vuitanta, la seva presència és inexcusable en qualsevol antologia o panorama de l’art mallorquí d’aquell moment.
D’entre les exposicions més significatives i transcendents del reconeixement de l’aportació artística de Pep Canyelles destaquen Paisatges ara i aquí, mostra col·lectiva de 1986 realitzada al Col·legi d’Arquitectes, i la participació reiterada a ARCO des de 1983 amb les galeries Pelaires i Altair. El 1981 rebé la Beca del Ministeri de Cultura per a la Promoció de les Arts Plàstiques (XXXIII CIAP, 1996, s/p).
pepcanyelles.blogspot.com
Conjunt de cinc escultures situades en diversos edificis de la UIB, de xapa de ferro posteriorment policromada. Són característiques d’una sèrie que es mou en l’àmbit de l’escultura objecte, amb un marcat caràcter lúdic que deriva del dinamisme i de l’esclat cromàtic. S’hi exploten les possibilitats del ferro, convertint un material dur i difícil de treballar en una matèria dúctil que s’expressa amb formes dentades, clivellades, en ziga-zaga. La geometria de les formes es trenca en la superfície de la xapa; a vegades en els angles; a vegades és perfecta, com en el cas de l’escultura circular, Elisa, dona voltant l’univers, la figura còsmica en homenatge a la dona.
SABER MÉS
Pep Canyelles és ferrer d’ofici i el seu estudi és la ferreria. Tota la seva trajectòria artística ha estat condicionada per aquesta circumstància. Tal com afirma Guillem Frontera (2008c, 14), Canyelles ha posat l’ofici al servei de l’art i, en el conjunt de la seva obra, allò que no és ferro és excepcional. Justament, els seus primers passos en l’art es produïren en el camp de la pintura, fent part del capítol de l’excepcionalitat. La col·lecció escultòrica de la UIB exemplifica el pas de Canyelles de la pintura a l’escultura, i la recerca del llenguatge propi de l’escultura, del volum. La crítica ha assenyalat que amb aquestes obres de mitjan dècada dels vuitanta Canyelles assolí l’estatus d’artista.
A partir de l’any 1990 i amb la seva primera exposició d’escultura a La Misericòrdia, del Consell de Mallorca, començà la seva tasca en aquesta disciplina fins avui, amb obres on el color se suprimeix per donar pas al constructivisme o al minimalisme. Les estructures tancades, les formes geomètriques regulars, les capses hermètiques en què es destaca un interès per la confrontació dels materials, són una constant en tota la seva dilatada trajectòria (Brotons, 2001, 37).
La irrupció de Pep Canyelles en el món artístic es produeix a través de la participació a Criada 74 (1974-1977), un grup artístic de fort component crític, en especial enfront del sistema i la política cultural de Mallorca. Juntament amb altres artistes integrants del grup, com Jaume Pinya i Horacio Sapere, va fer les seves primeres exposicions. De formació bàsicament autodidacta, Canyelles és hereu d’una tradició artesanal familiar a la qual ha afegit un alè potent de creativitat, immergint-se en tots els corrents nascuts els darrers trenta anys. Un tret característic de la seva personalitat és la passió per l’ofici i la feina (García, 1986, s/p). A més de l’escultura i la pintura, ha treballat disciplines com la poesia visual o l’escenografia (Palou; Reus, 2000, 78).
Canyelles és també un artista prolífic, tal com s’infereix de la continuïtat de mostres individuals que ha protagonitzat, sense oblidar la participació en exposicions col·lectives. En suma, des dels anys vuitanta la seva presència és inexcusable en qualsevol antologia o panorama de l’art mallorquí del moment. Entre les exposicions més significatives i transcendents en el reconeixement de l’aportació artística de Pep Canyelles destaquen Paisatges ara i aquí, mostra col·lectiva de 1986 al Col·legi d’Arquitectes, i la participació reiterada a ARCO des de 1983, amb les galeries Pelaires i Altair. El 1981 rebé la beca del Ministeri de Cultura per a la promoció de les arts plàstiques (XXXIII CIAP, 1996, s/p).
