Dibuix abstracte que es formalitza en línies rectes, tallades en angle o seguint un discurs sinuós, traçades amb llapis d’ombres. A la part superior hi ha la inscripció «The End», que dona títol a l’obra, la qual fou exposada a Cas Jai el 1988 i passà a formar part del fons artístic de la UIB el mateix any.
Des de la perspectiva actual, el títol de l’obra sembla evocar al punt final d’una etapa de l’artista; de fet, a les acaballes de la dècada de 1980 la seva obra va fer un gir contundent que podria ser argumentat pel mateix artista, que afirmava: «L’art ha de ser experimental i amb cada obra em propòs trencar amb tot el que sé» (Última Hora, 1/3/1988, citat per Pomar, 2008, 33, a Vermal, 2008).
Des de llavors, la pintura de Mateu Bauzà ha estat un exercici de contenció, un allunyament en què desapareix tota forma recognoscible fins a arribar a una abstracció estricta (Serra, 2009, 13).
Bauzà es llicencià en Pintura a la Facultat de Belles Arts de Barcelona (1977). Pertany a la lleva d’artistes plàstics mallorquins que obriren un ventall d’investigacions a partir dels anys setanta amb resultats notables i/o extraordinaris (Pomar, 2008, 30, a Vermal, 2008). D’entre els seus mèrits particulars es pot destacar el Premi de Dibuix Joan Miró, el 1983, atorgat per la Fundació Joan Miró de Barcelona.
Als inicis de la seva carrera s’amarà de postmodernitat, això és, s’aproximà a l’informalisme d’abstracció matèrica, amb Tàpies com a figura de referència; es fascinà per l’expressionisme abstracte; i foren determinants en la seva particular concreció i depuració estilística les experiències de Fluxus, Beuys i Rothko. Finalment, la filosofia zen marcaria el seu trànsit artístic des de mitjan dècada dels vuitanta.
De la mà de la Sala Pelaires, amb qui ha mantingut una relació estable des de 1986, ha exposat a ARCO, a la Chicago Art Fair, a l’Art Asia i a l’Art Frankfurt.